Balls de Saló

Història del tango:
El tango neix a Buenos Aires a finals del segle XIX encara que alguns prefereixen dir a manera conciliadora, que va néixer a les vores del Riu de la Plata, a fi d'acontentar els uruguaians que reclamen la part que els correspon del fenomen.
En un fet d'origen popular com el tango i, per tant, de naixement evolutiu resulta impossible apuntar una data de naixement. Tanmateix, el cert és que la majoria dels estudiosos coincideixen a donar per bona la dècada de 1880 com el punt de partida del que llavors no era més que una determinada manera de ballar la música. La societat on neix el tango escoltava i ballava havaneres, polkas, masurques i algun vals, pel que respecta als blancs, mentre que els negres, un 25% de la població de Buenos Aires el segle XIX, es movien al ritme del candombe, una forma de dansa en la qual la parella no s'enllaçava i ballava d'una manera més marcada per la percussió que per la melodia.

Musicalment, el tango entronca en la seva genealogia amb l'havanera hispà-cubana i és per tant fill del tràfec mercantil entre els ports de llengua espanyola de l'Havana (Cuba) i Buenos Aires (Argentina). Inicialment, el tango és interpretat per modestos grups que comptaven només amb violí, flauta i guitarra o fins i tot, en absència d'aquesta, l'acompanyament d'una pinta convertida en instrument de vent amb la mediació d'un paper de fumar i un bufador avesat que marca el ritme. L'instrument mític, el "bandoneón", no arriba al tango fins un parell de dècades després del seu naixement, el 1900 aproximadament, i a poc a poc substitueix a la flauta.
Inicialment, el tango va haver de ser una manera d'interpretar melodies ja existents, manera sobre la qual van anar creant-se'n altres noves que en un inici ni tan sols no comptaven amb una transcripció musical, ja que sovint els seus intèrprets i creadors no sabien escriure o llegir música. De fet, amb el córrer dels anys, alguns dels primers tangos ja transcrits no van firmats pels seus autors sinó per eixerits personatges que sí que sabien escriure música i van aprofitar el buit existent sobre l'autoritat de determinats tangos celebrats popularment, per posar-los al seu nom i guanyar amb això uns pesos.
Història del rock:
Alguna cosa comença a moure's a la plàcida Amèrica del Nord d'Eisenhower. Els adolescents de la dècada dels 50 no se senten ja reflectits en les dolces balades de Frank Sinatra; volen una música que parli dels seus problemes, de les seves il·lusions i que de passada els permeti divertir-se movent els malucs. Acaba de néixer el rock, una música, un estil de vida, una galeria de mites. Apareixen homes i estils per a tots els gusts, però ningú no discuteix l'existència d'un rei, Elvis Presley, que domina, el 1956, les llistes d'èxits del país.
El “rock and roll” va néixer a començaments dels anys cinquanta als Estats Units. L'home que va donar el nom als nous ritmes que aleshores començaven a fer furor entre els joves va ser un “discjokey” de Cleveland que es deia Alan Freed, a qui un amic que era amo d'una botiga de discs li havia comentat l'interès amb què els joves blancs compraven cançons del més pur “rhythm and blues negre”. Era una notícia curiosa, perquè fins a aquell moment les diferències racials delimitaven els diferents tipus de música i fins i tot existien diferents llistes d'èxits per a cada comunitat i estil.
Mentre els joves blancs ballaven al son de les romàntiques composicions de clàssics com Frank Sinatra, els nois negres de la seva generació feien molt més exercici amb cantants com Joe Turner o John Lee Hocker, englobats tots en el qual despectivament es cridava “race music” o també “rhythm and blues”. Van ser precisament dues de les paraules que més empraven en el seu argot aquests músics, “rock” i “roll”, les que Fred va utilitzar per batejar aquest nou estil de música.
Història del merengue:
El merengue és un ball folklòric dominicà que s'ha difós àmpliament i que molts consideren com el ball nacional dominicà.
El 1844 el merengue encara no era popular, però ja el 1850 es va posar de moda, desplaçant la Tomba. A partir d'aquell moment va tenir molts detractors. A començaments de la dècada de 1850 es va desencadenar als diaris de la capital dominicana, una campanya en defensa de la Tomba i en contra del merengue que reflectia el suport que anava adquirint el merengue en detriment de l'última.
En realitat, poc se'n sap en concret sobre l'origen del merengue. A mitjan el segle passat, de 1838 a 1849, un ball cridat URPA o UPA Havana, es va passejar pel Carib arribant a Puerto Rico on va ser bé rebut. Aquest ball tenia un moviment anomenat merengue que pel que sembla és la forma que es va escollir per designar el ball i va arribar al nostre país on ni tan sols no es va esmentar en els primers anys.
Les formes literàries que acompanyen a el merengue són les més comunes dins de l'art popular la copla, la seguidilla, i la desena, apareixent apariats de tant en tant.
Des del principi la merengue es va interpretar als instruments que tenia el poble i que els eren més fàcils d'adquirir, les bandúrries dominicanes, el Tres, el Cuatro. A finals de segle passat va fer la seva entrada pel Cibao l'acordió diatònica d'origen alemany que pel seu fàcil maneig va desplaçar la bandúrria. Per les seves escasses possibilitats melòdiques aquest instrument va limitar la música que interpretava i així el merengue es va conservar en certa forma desvirtuat amb relació a l'original.
Amb aquesta variant el merengue es va endinsar en la societat dominicana, integrant-se per complet amb certs sectors socials desplaçant immediatament a altres danses que com la Tomba, per exemple, requerien dels seus executants (bailadores) un gran esforç mental i físic. Aquest últim tenia onze figures diferents. És fàcil d'imaginar-se per què el merengue amb la seva coreografia reduïda a l'expressió més simple pogués desplaçar tots els seus rivals i acaparar el fervor del poble.
Història del cha-cha-cha:
El cha-cha-cha va ser creat pel violinista cubà i director d'orquestra Enrique Jorrín el 1948, fruit de les seves experimentacions amb la forma, la melodia i el ritme de la dansa. És el ball més recent incorporat en la modalitat de balls llatins. Poc després que el Mambo fos introduït a les sales de ball, va aparèixer el cha-cha-cha, que va començar a guanyar cada vegada més popularitat. Aquesta difusió ràpida i àmplia es deu, sobretot, al fet de ser un ball intermedi, ni molt lent ni molt ràpid, el que ho fa un gènere fàcilment ballable per tots (en contrast, per exemple, amb el Mambo, on la música és més ràpida i el ritme més complicat). Inicialment, el seu creador (Enrique Jollín) havia denominat a aquest ball amb el nom de “neodanzón”. El nom que tots coneixem va néixer amb ajuda dels balladors, quan en inventar-se el ball que s'acoblava amb el ritme (El ritme del cha-cha-cha es caracteritza per una sèrie de tres passos ràpids que es donen en dos temps de compàs), es va descobrir que els peus marcaven un so peculiar en fregar el terra, cha-cha-chá, i d'allà, d'aquest so, va néixer, per onomatopeia, el nom amb què tot el món coneix aquest ball.

Diari d'activitats setmanals.

DIMECRES 28 DE GENER
- 4 piscines de crol 100m.
- 4 piscines de braça 100m.
- 2 piscines d'estil lliure 50m.
- 2 piscines d'immersió 50m.
- 4 piscines de crol movent
només un braç(2 piscines amb
un braç i 2 amb l'altre) 100m.
- 4 piscines d'esquena només utilitzant
un braç(2 piscines amb un braç i 2 amb l'altre) 100m.
- 2 piscines amb una pilota a les mans i mantenint-les
fora de l'aigua subjectant la pilota; fer peus de braça
en direcció oposada 50m.
- 2 piscines subjectant la pilota amb una mà,
mantenint-la fora de l'aigua; fent peus de braça
en direcció oposada 50m.
- 4 piscines fent peus d'esquena aguantant la pilota
darrere la nuca 100m.
- 4 piscines, deixant la pilota a l'aigua, i controlant-la
tot fent crol 100m.
- 4 piscines fent una tombarella cada 4 braçades de crol 100m.
-Hem nedat un total de 36 piscines que equivalent a 900m


DIMECRES 4 DE FEBRER
- 4 piscines d'estil lliure 100m.
- 2 piscines de braça 50m.
- 4 piscines de crol: la primera respirant cada
2 braçades, la segona respirant cada 3 braçades,
la tercera cada 4 braçades i la cinquena respirant
cada 5 braçades 100m.
- 4 piscines de crol: la primera respirant cada 5 braçades,
la segona respirant cada 4 braçades, la tercera cada
3 braçades i la quarta cada 2 braçades 100m.
- Hem fet una prova de resistència de 15 minuts per
preparar-nos per la prova final, que serà de 30.
Jo he fet 30 piscines, que són 750m.
- Per acabar la classe hem fet el següent:
- 2 piscines: 4 braçades fent peus de crol suaument
i seguidament 4 braçades de peus de braça suaument,
i en acabat un altre cop 4 braçades de peus de crol més
ràpidament i 4 de peus de braça més ràpidament;
i així anar-les alternant. 50m.
- 2 piscines: 4 braçades fent peus d'esquena suaument
i tot seguit 4 braçades de peus de braça ( de cara amunt)
suaument, i en acabat, fer el mateix però més ràpidament. 50m.
-Hem nedat un total de 48 piscines que equivalen 1200m


DIMECRES 18 DE FEBRER
- 4 piscines d'estil lliure 100m.- 4 piscines de peu de crol 100m.- 4 piscines de peus d'esquena 100m.Tot seguit ens han ensenyat tècniques
de socorrisme. Imaginant el company inconscient i de cara cap amunt, l'havienm d'arrossegar fins acabar la piscina. - 2 piscines (1 fent de víctima i l'altra arrossegant al company)agafant-li el cap amb una mà per la nuca, i amb l'altra mà impulsant-sei fer peus de braça 50m.- 2 piscines ( 1 fent de víctima i l'altra arrossegant al company) fent el mètode : cinturó de seguretat, que consistia en agafar el company passant-li el braç pel seu cos i recolzar la mà a la sevabarbeta 50m. - 2 piscines (1 fent de víctima il'altra arrossegant al company)de la següent manera. El company (víctima) posava una mà a la sevaesquena, i el que l'arrossegava li havia de girar la mà cap amunt, amb l'altra mà impulsar-se i fer peus de braça per avançar nedant. Aquesta tènica s'utilitza per immobilitzar a un nedador, quan veus que et pot causar dificultats alhorade treure'l de l'aigua, o bé si és perillós i et pot fer mal. 50m.- 4 piscines d'estil lliure 100m.- 2 piscines de braça 50m.- 2 piscines fent peus de crol i braços de braça 50m.- 2 piscines fent peus de braça i braços de crol 50m.
Hem nedat un total de 28 piscines que equivalen a 700m.


DIMECRES 25 DE FEBRER
- 8 piscines lliures d'escalfament 200m.Després d'escalfar, hem fet la prova de resistència de 20 minuts per tal de preparar-se de cara a la prova final de 30 minuts.Jo he fet 40 piscines. 1000mDesprés de la prova hem descansat a la piscina petita.
Hem nedat un total de 48 piscines que equivalent a 1200m


.DIMECRES 4 DE MARÇ
En la classe d'avui hem fet l'examenfinal de resistència.Primer però, hem fet 8 pisines lliuresd'escalfament (200m.) L'examen consistia en aguantar 30 minuts nedant sense parar i fer elmàxim de piscines possibles.Jo he fet un total de 58 piscines (1450m.)He nedat un total de 66 piscines que equivalen a 1650m.

Piscina: treball i activitats setmanals.

NATACIÓ

ESTILS i METODOLOGIA
El Crol:El nom de “crol” prové de la paraula anglesa “crawl” que significa “reptar”. Va tenir els seus orígens a Austràlia, a l'any 1883, observant als natius que desenvolupaven una técnica de nedar amb moviment vertical de cames i un moviment combinat de braços.És l'estil més, rápid, degut a que l'acció alternativa dels braços, recolzat per un moviment constant de les cames produeix una força continuada de propulsió.
La Posició Del Cos:
El gir del cos afavoreix la propulsió per les següents raons:
Facilita un recoregut amb l'ombro i el colze alt.
Permet una tracció profunda i eficaç.
Aconsegueix una respiració més fácil.
I la més important, hi ha menor resisténcia al avançament al ser la superfície més petita en contacte amb l´aigua.
La Pocició Del Cap:El cap ha d'anar lleugerament elevat de manera que la superfície de l'aigua coincideixi, aproximadament, amb la línia del naixement del cabell. El nedador dirigeix la seva vista cap avall i dins l'aigua.El nedador ha de respirar fent un gir lateral agafant aire pel forat natural que forma l'ona.
Respiració:S'ha d'evitar la respiració només cap a un costat perqué li podria produir un error molt gran que sería difícil de rectificar: un desequilibri en el moviment del nedador.La respiració “bilateral” és el métode més utilitzat per a corretgir un cert desequilibri.
L'Acció De Les Cames:Les cames tenen una menor importància en la propulsió, tot i que són bàsiques per una propulsió ràpida i constant. La seva acció és vital per la realització de la técnica global ja que ajuda al nedador a mantenir un bon aliniament.L´acció de les cames més tradicional és el moviment de sis temps (tres moviments descendents per braçada).La técnica: el moviment parteix del maluc i els genolls marcant la guia en cada direcció, causant una acció de colpejament de les cames i dels peus.Una vegada la planta del peu arriba a la superfície, el genoll es flexiona i comença la fase descendent del colpejament de les cames cap avall mantenint els peus en extensió.
L'acció dels braços:Es divideix en dues parts:La tracció o part acuática.El recobro o part aérea.
Consells Pràctics Per Realitzar Una Bona Acció De Braços:L´angle de la mà i l'avantbraç (a l'articulació del canell) és també important.La mà entra a l'aigua en línia amb l'espatlla.Les mans s'acceleren durant la tracció. Si un cicle complet dura un segon, el primer quart de la braçada duraria mig segon i els restants tres quarts duraríen els altres 0,5 segons.Un estil ben equilibrat ha de mantenir iguals angles a tots dos costats.
La Coordinació De l'Estil Complert:Existeixen dos o més versions de estil del crol. Peró, les diferències estan només en la coordinació dels moviments dels braços, ja que la tracció dels braços, el gir del cos, els moviments del cap i els moviments de les cames són, pràcticament, els mateixos amb qualsevol tipus de coordinació.Les coordinacions més utilitzades pels nedadors, en la actualitat són:Lliscament: Quan un braç es mou al final de la tracció i durant tot el recobro, l´altre ho fa durant la primera part de la tracció.Potent: Quan un braç entra a l´aigua, l´altre està la meitat del recorregut. Aquest estil utilitza una major frequència de braçada. Existeix la tendència a realitzar dos moviments per cicle de braços.
Braça:
La braça, és l'estil en que la patada té la mateixa importància que la braçada. Aquest estil està condicionat per unes regles que, moltes vegades, s'han considerat massa estrictes.
Un nedador de braça ha de:
Mantenir el nivell dels ombros en un pla horitzontal.
Utilitzar només moviments simultanis i simètrics a les cames.
Treure alguna part del cap a la superfície de l'aigua durant cada braçada, excepte quan s'està submergit desprès d'una sortida o d'un viratge on es permès completar un cicle de braçada submergida.
Evitar moviments com la batuda de dofí o qualsevol moviment alternatiu de cames.
Respiració:El nedador inspira durant cada braçada quan la cara surt a la superfície de l'aigua, en el moment que les mans van cap a dintre. S'espira a dintre de l'aigua a traves de la boca i del nas.
Moviment Dels Braços:Hi ha dos accions de braçada que es realitzen en les competicions. Una, tenint el cos submergit desprès d'un viratge o d'una sortida, i l'altre es realitza mentre es neda per sobre la superfície. La primera es semblant a la de la papallona i la segona es la meitat d'una braçada, o menys, quan la comparem amb l'altre estil de natació, ja que les mans es troben davant la línia dels ombros tota l'estona. La tracció de la braça de superfície és en realitat una acció d'hèlice, on les mans empenten l'ai­gua cap a fora, des­près, enda­vant i endar­rera per co­men­çar de nou amb els bra­ços esti­rats. Vist des del fons de la piscina s'assembla a la forma d'un cor.El començament de la tracció s'inicia amb els dos braços estirats davant del nedador i amb els dits grans tocant-se per la part posterior.Les mans hauran d'estar clarament sota de la superfície de l'aigua, (10 cm.), de manera que el colze quedi lleugerament més avall que l'ombro, el canell lleugerament més avall que el colze i els dits lleugerament més avall que el canell.La tracció comença amb una pressió de les mans cap a fora i cap avall. Els colzes estaran alts i els braços sobre cap a fora per desprès poder girar, sobre el colze, cap a dintre, amb les palmes de les mans mirant-se fins ajuntar-se.Els ombros estaran sota de l'aigua. Quan les mans van cap a dintre acceleren. Un error comú es alentir o parar les mans a sota de la barbeta. Les mans han de portar-se rigorosament cap endavant en un moviment accelerat fins que els braços arribin a un total d'extensió per davant del cos.
La coordinació de l'estil complert:Un nedador d'aquesta modalitat que nedi correctament ha de respirar a cada braçada sense perdre velocitat. La respiració efectuada en el moment adequat, en relació amb els braços i les cames, permet mantenir una velocitat constant. És molt comú veure nedadors pujant i baixant mentre respiren. Hi ha molt poc moviment cap endavant. La major part de moviment és cap amunt i cap endarrera. Tant si es neda a l'estil “natural” com si es neda a l'estil ”formal” és important respirar més amunt dels ombros, sobre la superfície, i elevant-se cap amunt i cap endavant per poder inspirar, i baixar els ombros i tirar el cap endavant quan els braços s'estiren per aconseguir la posició d'extensió. Mai no s'ha de tirar el cap endarrera per respirar. S'han de coordinar les braçades de manera que s'inspiri avanç de fer la patada.La coordinació correcta és: BRAÇADA - RESPIRACIÓ - PATADA - EXTENCIÓ. Naturalment, l'extensió variarà segons la distància que es nedi. Com més gran és la distància que es neda més llarga serà l'extensió, i com més curta la distància nedada més curta l'extensió.
Esquena:És un estil sense gaires problemes de respiració, ja que el cap està constantment fora de l'aigua. Els seus moviments propulsors són semblants als de crol, per això també es coneix com a “crol d'esquena”.
Posició Del Cos:El cap del nedador ha d'estar lleugerament elevat, uns 30º, de manera que les orelles quedin fora de l'aigua. El pit del nedador ha de quedar sobre la superfície, les caderes es troben submergides uns 5 cm. i les cuixes a prop de la superfície però a dintre l'aigua.El gir del cos és semblant al de crol, però el cap està immòbil, i el cos gira cap a un costat i cap a l'altre, mentre les caderes giren d'un costat a l'altre juntament amb les espatlles.
Moviment De Les Cames:En aquesta modalitat, els genolls no poden sortir de la superfície de l'aigua, els peus han d'estar solts i relaxats dins de l'aigua i sortint lleugerament a la superfície. Quan una cama torna al seu lloc inicial, a sota de l'aigua, aquesta, baixa estirada i relaxada.Quan la cama s'aixeca, per treure-la a la superfície, el múscul s'eleva i el peu segueix a baix. Per aconseguir això, el genoll es flexiona uns 30º. La cama està preparada en aquest moment per realitzar la patada cap a dalt, estirant el genoll i elevant els peus cap a la superfície en extensió i relaxats.Quan es practica la modalitat d'esquena amb cames, sense braços, els moviments es realitzen en un pla vertical, amunt i avall, però quan es neda amb l'estil complert, cames i braços junts, les cames es dirigeixen al costat cap a on gira el cos, duran cada cicle de braços.
Moviment Dels Braços:L'acció dels braços s'es­tructura en una fase aèria ano­me­na­da “recobro” i en una fase aquà­tica.El "recobro": Des de que el braç surt de l'aigua fins que hi torna a entrar, el braç ha d'estar estirat fora de l'aigua. La majoria dels bons nedadors d'esquena treuen el dit gros en primer lloc. En aquest punt, la mà queda clarament girada cap a fora per preparar l'entrada del braç, que es realitza sempre en un pla vertical.
La Respiració:El nedador d'esquena no necessita un temps concret per respirar, ja que la cara d'aquest no està submergida. Però el moment de respirar utilitzat per molts nedadors d'esquena, és inspirar mentre un braç “recobra” i espirar durant el “recobro” de l'altre.

El basquetbol, més que un esport

1 - Història del Bàsquet
Els Estats Units són el país d'origen del Básquet. A final del segle passat , un professor d'educació física de la Young Man's Christian Association , YMCA ( Associació Cristiana de Joves ) , James Maismith , impulsat per la necessitat d'evitar l'agressivitat en el futbol América entre els estudiants , va idear un nou joc esportiu completatment oposat. És posible que s'inspirés en alguns jocs rituals de la pilota que practicaven els indis aimares , maies i asteques , que en alguns casos inacaben la pilota cap a un cèrcol de pedra adossat a un mur i en d'altres s'encistellava a les cistelles que penjaven de l'extrem d'uns pals. En el nou esport ideat per Naismith , el contacte físic estava completament penalitzat. El primer cop que el profesor va proposar els alumnes va escriure'n les normes bàsiques en una pissarra. S'hi podia llegir: “El nou esport es juga amb una pilota rodona i lleugera; tots els jugadors poden desplaçar-se pel terreny de joc; no hi ha límit de jugadors; l'objectiu es introduir la pilota a la cistella contrària col.locada a una certa alçada en un dels extrems de camp; no es pot correr amb la pilota a les mans; està prohibit donar-li cops amb els peus i tampoc es pot tocar cap adversari”.
Franc Mana , catedràtic i company de Naismith va ser qui proposa el nou nom de l'esport , que perduraria amb el temps; ja que en el joc intervenien una cistella i una pilota , se'n va dir basketball ( básquet , en cátala ).
L'organització del bàsquet com a esport competitiu als Estats Units va ser vertiginosa. I a través dels professors de la YMCA , també extremadament rápida la seva difusió mundial. A final de 1893 es va jugar el primer partit de bàsquet a París. Dos anys més tard es va començar a jugar a Anglaterra. Simultàniament se'n van organitzar torneig locals a Mèxic i al Brasil.
Les dues primeres dècades del segle XX van fer progresar el bàsquet a gaireb´e tot el món , amb l'exepció d'Àfrica , continent en què es va començar a difondre a apartir de la Segona Guerra Mundial. A Espanya va arribar el 1921 per iniciativa del pare escolapi Eusebio Millán.
La gran competició internacional encarnada en els Jocs Olímpics incorpora el bàsquet a partir del 1936 , als Jocs de Berlín.

2 - Mides del camp de bàsquet

La pista ha de tenir une mides oficials de 24 a 28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Les línies demarcatives de zones són les següents: El cercle central de 3'60 metres de diàmetre; la línia de trirs lliures , paral.lela a la línia de fons , situada a 5'80; una semicircumferència marca el valor de tres punts per als llançaments encistellats des de darrere i té un radi de 6'25 metres , amidats des del centre del cèrcol; una àrea restringida amb forma de trapezi s'estén des de la línia de fons ( on fa 6 metres ) fins a la de tirs lliures ( on el costat petit del trapezi fa 3'6 metres ).

3 - Elements tècnics bàsics del bàsquet
El bot:
La pilota es rep amb les dues mans , els dits ben oberts i els dits grossos aferrats a la part interior. Quan el jugador té la pilota controlada , la fa botar amb una sola mà. La mecanització d'aquest gest a través de l'entrenament li permetrà botar a gran velocitat , sense mirar la pilota , per centrar l'atenció en el camp de joc. Aquesta tècnica cambia segons el tipus de jugador que la posi en pràctica. Els d'estatura més baixa ( els bases o playmaker) la poden desenvolupar amb més eficacia , ja que el seu centre de gravetat es troba més a prop de terra , la qual cosa els proporciona més equilibri i maniobrabilitat amb la pilota.
Passada:
És la tècnica que permet relacionar els jugadors durant les jugades ofensives. La rapidesa , la força i la precisió en el desplaçament de la pilota en garanteix la correcció.A més , és important cap on es fa el passi , lloc generalment marcat pel moviment o la posició del jugador que la rebrà. Fins i tot , per facilitar-li l'acció tècnica que realitzarà després , és convenient passar-li la pilota a la mà més hàbil. Hi ha molts tipus de pasades: la del pit , el picat , a dues mans sobre el cap , la de béisbol ( a una mà )o la passada lob. Les més usades són les pasadse de pit i a una sola mà. La primera es fa estenent totalment els braços cap endavant per tal d'impulsar la pilota amb els dits i els canells marcant la direcció desitjada. La segona s'efectua com un recurs sorprenent o quan cal llançar la passada amb un gran impuls i a llarga distància.
Llançaments:
És una tècnica fonamental , ja que permet aconseguir punts. En qualsevol tipus de tir que es desitji realitzar , la pilota s'ha d'agafar amb els dits , sense tocar el palmell de la mà. La mà que llança la pilota ha de recórrer una línia imàginaria traçada per la clavícula , el colze i el dit índex; amb aquest darrer es fa una efecte de rotació als dits del mig i anular , mentre que l'altra mà suporta la pilota fins que surt catapultada.
Als inicis del bàsquet , la técnica del tir exigia que el jugador e´quedés quiet , clavat a terra. Això va canviar a partir dels anys 40 , quan un jugador de la lliga profesional nord-americana , Paul Arizin , va imposar el tir en suspensió , el llançament més utilitzat actualment. Presenta tres moviments relacionats: propulsió ( el jugador s'impulsa cap amunt ) , suspensió ( el moment més elevat del salt ) i llançament ( tir ). A partir del tir es suspensió van aparèixer altres tècniques de llançament , com ara el tir en safata ( entrada cap a la cistella per dipositar la pilota suaument ); el ganso o semiganxo ( tir corbat a una mà ); el tir lliure ( des d'una posició i distància fixa ) i el cop dels dits ( un cop a la pilota procedent d'un rebot amb el palmell o els dits de la mà ).
Entre les tècniques defensives destaquen el marcatge individual i el rebot.

4 - Tàctica
Els jugadors estan identificats principalment amb una funció táctica en el camp. L'ordenació dels jugadors es fa segons la proximitat o l'allunyament del cèrcol i de menor a major estatura: el base , l'escorta , l'aler , el pivot baix i el pivot alt. Hi ha el costum de numerar aquestes funcions de menys a més , tot identifican-les amb aquest mateix ordre: 1 , 2 , 3 , 4 i 5.
Els recursos tàctics individuals són els que permeten a cada jugador aconseguir avantatges sobre l'adversari.
Base: Jugador que dirigeix el joc de l'equip.
Alers: Jugador que quan ataca se situa a les zones laterals de la pista de joc.
L' escorta: Jugador que ajuda el base a dirigir el joc d'atac i combina les característiques tècniques de l'aler i les del base segons les necessitats del joc.
Pívots: Jugador, generalment situat prop de la zona dels tres segons, que en la fase d'atac té la funció de proporcionar pantalles, llançar a cistella, agafar rebots...
Alers- pívot: Jugador que combina les funcions d'aler i pivot segons les necessitats del joc.
La táctica col.lectiva en el bàsquet consisteix en la disposició dels homes es defensa i en atac segons esquemes prèviament disposats per l'entrenador.

5 -Quina funció fa cada jugador
Un equip de bàsquet està format per 10 jugadors. A la pista només poden haver-n'hi 5; la resta fan de reserva i es canvien amb els titulars cada vegada que l'entrenador de l'equip ho demana.
Cadascun dels jugadors, quan és a la pista, pot ocupar alguna d'aquestes posicions: Aler: Jugador que quan ataca se situa a les zones laterals de la pista de joc.
Aler pivot: Jugador que combina les funcions d'aler i pivot segons les necessitats del joc.
Base: Jugador que dirigeix el joc de l'equip.
Escorta: Jugador que ajuda el base a dirigir el joc d'atac i combina les característiques tècniques de l'aler i les del base segons les necessitats del joc.
Pivot: Jugador, generalment situat prop de la zona dels tres segons, que en la fase d'atac té la funció de proporcionar pantalles, llançar a cistella, agafar rebots...

6 - Com es juga:
Duració d'un partit:
La durada d'un partit de bàsquet es de quaranta minuts distribuits es dues parts de vint minuts , cada mitja part està composta de dos temps de deu minuts cadascuna , cada part un equip ocupa una part del camp.
Jugadors que hi participen:
Cada equip està compost de deu jugador , encara que en joc sol's en participen cinc , els altres cinc estan a la banqueta per fer substituicions.
Puntuació:
Les cistelles en un partit de bàsquet, poden ser de 1 punt, de 2 punts i de 3 punts.
Les de 1 punt, es fan quan es tiren tirs lliures, com a consequencia de faltes personals fetes per l'equip infractor, fora del temps de “bonus”.
Les de 2 punts, quand el tir es fá desde dintre de la zona de tir de menys de 6,25 metres.
Les de 3 punts, quand el tir es fá des de més enllá de la zona de 6,25 metres.
Pilota:
Es esférica i la seva circumferència fa entre 75 i 78 centímetres, i el seu pes pot variar entre 600 i 650 grams. La seva cobertura externa pot ser de goma, cuir o material sintètic.

Conceptes bàsics
-7 Ampolla:
És l'espai del camp de joc situat sota les cistelles i delimitat per unes línies que amb el seu conjunt tenen la semblança del coll d'una ampolla , per això el denominem ampolla.
-8 Assistència:
És l'acte de passar la pilota a un company d'equip , per que aquest faigi cistella. És la darrera jugada abans de fer cistella.
-9 Defensa en zona:
És quan un equpi defensa el seu camp de joc , imputant-li a cadascun dels jugadors una zona concreta del seu terreny de joc.
-10 Defensa individual:
Cada jugador persegueix individualment un rival , quan entra en el seu camp en situació ofensiva. Quan els adversaris s'apropen a la zona del cèrcol , el marcatge es fa més rigorós.
-11 Camp enrera:
És quan un equip té la possessió de la pilota , i ja ha passat de mig camp , torna la pilota al seu propi camp.
-12 Contraatac :
Quan una persona a perdut la pilota i la torna a recuperar se li diu que ha fet un contra atac
-13 Defensa mixta:
Combinació de les tàctiques anteriors , amb quatre homes en zona i marcatge individual.
Cadascuna d'aquestes tàctiques té tantes variants com l'entrenador pugui imaginar o adaptar a les condicions físiques i tècniques dels jugadors.
En l'atac , la táctica es construeix a partir de jugades assajades una infinitat de vegades durant els entrenaments.
-14 Desmarcar-se:
Quan un jugador d'un equip fuig del marcatge d'un jugador de l'equip contrari.
-15 Marcar:
Quan un jugador somet a un control estricte dels seus moviments a un jugador de l'equip contrari , impedint així que li puguin passar la pilota.
-16 Driblar:
Quan un jugador en possessió de la pilota , o sense , s'esmunyeix del marcatge del jugador contrari.
-17 Dobles:
És quan un jugador porta la pilota botant i l'agafa , i desprès la torna a fer botar.
-18 Tirs lliures:
És quan un jugador , fa una falta personal a un altre jugador de l'equip contrari. El jugador que s'ha vist afectat té l'oportunitat de tirar dos tirs lliures a canasta , sempre i quant s'aigi complet els bonus personals que tés cadascun dels equips per tirar.
-19 Violació del reglament:
Quan un jugador comet una falta establerta establerta al reglament de joc del bàsquet.
-20 Lluita entre dos:
És la lluita entre dos jugadors d'equips oposats , en el joc , per la possessió de la pilota , sense que cap dels dos arribi a controlar la pilota , en aquest cas els arbitres declaren un salt entre els dos jugador que lluitaven per la possessió de la pilota.
-21 Falta personal:
És quan un jugador d'un equip efectua alguna acció antirreglamentaria envers un jugador contrari , agafant-lo , empenyent-lo , estirant-lo etc ...
I a cap jugador de l'equip contari no sel pot tocar , tant si te la pilota com si no.
-22 Falta técnica:
És qualsevol falta feta a proposit i intencionalitat , i a sigui per acció o per paraula efectuada per qualsevol membre d'un equip , durant el temps de joc d'un partit cap a l'equip contrari o cap a l'euip arbitral.
-23 Regla dels tres segons:
És el temps màxim que un jugador pot estar dins de l'ampolla de l'equip contrari.
-24 Regla dels cinc segons:
És el temps màxim que disposa un jugador per tenir la pilota al seu poder sense passar-la.
-25 Estar en bonus:
Quan un equip havent comés una falta personal no ha sobrepassat el bonus que té de faltes personals per cada període de joc , en aquest cas la pilota es treu de banda.
-26 Regla dels vint-i-quatre segons:
Aquest és el temps màxim que un equip pot estar en possessió , sense haver-la tirat a la cistella contrària.
-27 Regla dels vuit segons:
És el temps que té un equip per traslldar la pilota del seu camp al camp contrari.
-28 Llançament triple:
És el llançament encistellat , que és fa desde fora de la línia de 6'25 metres.
-29 Rebot:
Consisteix a recuperar la pilota desprès d'un llançament fallit , a cistella de l'equip contrari. Si la pilota l'agafa un jugador de l'equip contrari se'n diu rebot ofensiu si l'agafa un jugador de l'equip que defensa se'n diu rebot defensiu.
-30 Salt entre dos:
És el salt inicial al començament de cada partit , o per clarificar la lluita entre dos.
-31 Reinici del joc quan surt la pilota a fora:
És reinicia tenint la possessió l'equip contrari al que ha tirat la pilota fora , i traient la mateixa desde la línia de fons o de banda segon d'on aigi sortit la pilota.
-32 Reinici del joc quan es fa bàsquet:
El joc es reinicia treient la pilota per la línia de fons , de sota la cistella , l'equip que ha rebut l'encistellament.
-33 Reinici del joc quan es fan dobles:
És comença del lloc més a prop del lateral on s'ha fet la falta , tenint la possessió de la pilota l'equip contrari del que ha fet la falta.
-34 Reinici del joc quan es fan passos:
És comença del lloc més a prop del lateral on s'ha fet la falta , tenint la possessió de la pilota l'equip contrari del que ha fet la falta.
-35 Reinici del joc quan hi ha lluita entre dos:
És reinicia el joc efectuant un salt entre els dos jugadors que estaven en la lluita , un de cada equip , efectuant el salt en el cercle central o des del cercle de la botella , segons la zona més propera d'on s'ha cometut la lluita entre dos.
-36 Quan es fa un llançament de tir lliure adicional:
És quan havent tirat normal de la linia de 6,25 o' desde qualsevol lloc, es fá cistella i al mateix temps de estar tirant rep una falta personal d'un jugador de l'equip contrari. En aquest cas els arbits concediesen un tir adicional.
-37 Personal en atac:
Quan un jugador del equip en possesió de la pilota i en acció d'atac efectua una falta al equip que defense.
-38 Esmatxada:
Quan un jugador entra a encistellar efectuan un salt alt i amb força, introduint la pilota de d'alt a baix a la cistella.
-39 Cinc faltes personals:
Es el bonus de faltes personals que un jugador té al començament del partit. Quan el jugador ja ha comés totes cinc faltes, queda eliminat i no pot tornar a jugar durant el que resta del partit.
-40 Persones que hi ha a la taula :
Són tres persones, un jutge de taula principal i dos auxiliars que efectuen tasques de cronometratge i control.